Reproduïm aqui un missatge de la Montse Plaza.
La Montse és psicòloga i mare d’una alumna de l’etapa infantil de l’escola i voluntària i es va oferir a fer un taller a alumnes de secundària. Ens ha enviat després la seva experiència.
Li agraïm moltíssim que hagi compartit els seus pensaments i us animem a totes les famílies a fer-ho!
Benvolgudes famílies,
Us escric per compartir amb vosaltres una experiència que he tingut avui a l’escola. És una reflexió personal, sense més intenció que explicar-vos com he viscut la meva participació en un taller per nois i noies de secundària. Redacto aquestes paraules des del tren, de tornada a casa després de la meva jornada laboral, amb això us vull dir que no hi ha massa reflexió al darrera, només estómac, pit i cor (i una mica de cap, només una mica).
Quan l’escola ens va fer la proposta d’anar a explicar la nostra professió jo vaig acceptar encantada, em va semblar una experiència “xula” el poder compartir amb l’escola on porto a la meva filla el relat del meu dia a dia.
Així doncs, aquest matí he arribat a l’escola i m’he trobat amb una benvinguda meravellosa, des del primer moment tothom que m’he trobat s’ha assegurat que em sentís còmoda al centre, m’han desitjat que anés bé la sessió i que la gaudís, que estigués bé a la sala, amb el projector i amb l’alumnat.
Mentre esperàvem que arribés tothom jo estava asseguda a una de les taules de l’aula i no hi ha hagut ningú, ni una sola persona, que hagi entrat a la sala sense dir-me “hola” o “bon dia”. Jo estic acostumada, per la meva feina, a fer tallers amb joves i amb persones de totes les edats, i us he de dir que l’educació i el respecte amb el que m’han rebut aquestes i aquests alumnes no me’l trobo sovint.
Hem començat el taller explicant el meu recorregut professional i formatiu, parlant del que és la psicologia social per, poc a poc anar entrant en el tema de les violències masclistes, passant per conceptes com el genograma i el construccionisme social, el masclisme i les desigualtats de gènere.
Les intervencions no han tardat en començar (jo portava un munt de material audiovisual perquè normalment amb aquestes edats la participació no és massa fluïda i cal animar amb materials diversos), els nois i les noies feien unes reflexions molt respectuoses i m’he quedat a la tercera o quarta diapositiva. Preguntaven sobre la diferència entre la psicologia social i la sociologia i reflexionaven en veu alta sobre si el catolicisme podia tenir alguna cosa a veure amb el masclisme. Han qüestionat amb una maduresa i respecte admirable si elles i ells també vivien situacions com les que estàvem parlant: si sóc una noia i no em maquillo…, si sóc un noi i porto el cabell llarg…, qui fa les funcions de cura a la nostra societat…, seria interessant parlar de treballar fora de casa i dins de casa… S’ha creat un diàleg entre tot el grup, una reflexió conjunta, un ambient per pensar i parlar. Per créixer.
Hi ha hagut un moment que un dels nois volia expressar una reflexió força complexa i no se n’acabava d’ensortir. Donava voltes i jo amb ell miràvem si jo l’estava entenent, una vegada i una altra. En tot aquest procés de reflexió i pensament amb veu alta ningú l’ha interromput, ni una rialla, ni una expressió de pressió, res. Bé, res, molt: escolta, respecte, reflexió conjunta…
Quan hem acabat la sessió els hi he demanat que amb una paraula definissin com marxaven del taller: acció, feminisme, color rosa, depilació, mal humor, psicologia, aprenentatge, consciència, reflexió… Jo els hi he dit que marxava sorpresa, admirada i feliç.
Així doncs, la reflexió que em faig és que si aquest és el futur que li espera a la meva filla en aquesta escola, deparo que podré gaudir molt de l’experiència conjunta amb ella i amb el centre. I que si entre totes les famílies i persones estem acompanyant joves com els que jo m’he trobat avui… hi ha esperança en una societat millor.
No sé amb què es quedaran les noies i nois de la sessió d’aquest matí, on arribaran els dubtes i reflexions que hem fet plegades, però jo sí sé que jo m’enduc una experiència que em fa feliç, que m’emociona i de la que en trec un gran aprenentatge.
I sense més, gràcies per llegir-me.
Una abraçada, Montse.